Aquest es un estudi realitzat per el meu pare Celestí Cornadó publicat al llibre «El Vilosell, un poble a l’ombra de Poblet»

LES ESTELES FUNERÀRIES DISCOÏDALS DEL VILOSELL

  A manera d’introducció

          Per saber què són les esteles funeràries discoïdals, cal conèixer les obres de Frankowski, Barandiaran, Leizaola, Laborde, Gonzalez Blanco i altres. És impossible, en poques paraules, de donar-ne una completa explicació, però, procurarem que el lector en pugui tenir, almenys, una petita idea, si és el cas que no les conegui.

          Quan un hom vol esbrinar alguna cosa relacionada amb les primeres manifestacions, es troba, sempre i de manera destacada, amb els monuments i els rituals funeraris i amb tot el que és relacionat amb la vida, la mort i el més enllà. Els uns, moguts per l’enyorança i la soledat, es mantenen lligats als seus morts i els guarden i veneren bastint monuments a la seva memòria. Uns altres, moguts per la por, l’esgarrifança i el temor, els incineren i escampen les seves cendres per a esborrar-ne el record. Això és una cosa comuna a totes les races humanes i en tots els llocs del món.

          Del culte als morts en trobem mostres ben paleses al llarg de tots els temps. Des de les pintures rupestres, fins als temps actuals. (No cal sinó anar al dia de Totsants a un cementiri). A través de tota l’existència humana, el fet de la mort ha provocat en l’home, les manifestacions més diverses: Des de les piràmides egípcies, els dòlmens ibèrics, els menhirs, etc., fins a la petita espelma que crema al damunt d’una tomba. Entremig de la gran munió hi han les esteles que avui mereixen la nostra atenció.

          No totes les esteles tenen la mateixa forma ni tamany. Així tenim, sense moure’ns de la península ibèrica, diverses plaques funeràries ibèriques, fetes de pissarra, trobades a diferents dòlmens, que tenen toscament, forma humana, compeltada amb les conques oculars o dibuix dels ulls, braços, etc. Aquesta forma, antropomorfa, a mida que es va repetint, es transforma i s’estilitza cada vegada més. Aleshores, observem que quan va desapareixent la importància del cap, es transforma en una placa o llosa rectangular. D’altra banda, quan pren preponderància el cap, l’estela primitiva queda transformada en un cercle. Queda una altra banda, en la qual, les successives variacions adopten les dues formes conjuntament i, per aquest camí, arribem a les que ací tractem.

          Els dibuixos primitius que representaven el cos humà, van evolucionant, també, adaptant-se contínuament a la nova forma. El resultat és una gran varietat de dibuixos. Els uns, són d’eines, d’animals, de creus de diferents formes, etc. D’altres són figures geomètriques, abstractes, etc. El que més predomina, és el dibuix fet amb el compàs d’obertura fixa, resultant-ne la figura sexifoliar amb totes les variants possibles. Aquest dibuix, el sexifoliar, és considerat pels estudiosos com una de les manifestacions culturals més primitives. No obstant, es troba, també, reproduïda en esteles molt tardanes, barrejada amb elements geomètrics més estudiats.

          Referent a la data de fabricació només podem dir que els íbers, ja perduraven el record dels seus morts, posant a dintre de les seves tombes, figures de forma humanoide, fetes de fusta, de fang, pedra o pissarra. Per la forma, dibuix i emplaçament, s’han pogut datar esteles cèltiques, romanes, visigòtiques, medievals, etc. Cada estela mereix un estudi independent, ja que està relacionada, a més del dibuix el lloc i la forma, amb les que existeixin al veïnat i comarca. S’han trobat algunes esteles amb data. A Ribelles, a la Segarra; una, amb data de 1595, segons anota l’historiador R. Vals Rimblas. A l’obra de Frankowski, se’n senyalen algunes, datades els anys 1605, 1655, 1672, 1721, 1832 i d’altres.

          Limitant-nos a la Península Ibèrica, el lloc on es troben amb més profussió, és en el País Basc, Navarra, Burgos, nord de Segòvia, i en el centre i sud de Portugal. Quant a Catalunya, se’n coneixen al Solsonès, a la Noguera, la Segarra, la Conca de Barberà, les Garrigues (El Vilosell), el Priorat i el Baix Ebre.

          Aquestes que hem trobat al Vilosell, passen a enriquir el patrimoni cultural de Catalunya. Nosaltres ens donarem per ben pagats si hi ajuda aquest humil treball que hem fet. Vol ser també, una aportació o suma als exemplars que el Sr. Ramon Valls Rimblas ens mostra en el seu treball titulat Les esteles funeràries discoïdals a la Segarra, obra que hem consultat, juntament amb el llibre d’Eugenius Frankowski, Estelas Discoideas de la Península Ibérica.

Vegem doncs, les esteles discoïdals del Vilosell.

          Fa poc temps, coincidiren l’afany de recerca de les nostres arrels, amb la transformació del que fou l’antic fossar, en una placeta. Aquesta remodelació comportar unes obres com l’enderroc de la paret de tanca que donava al carrer, la reconstrucció del mur de contenció de les terres, molt malmès. Entre les runes de la paret i del mur, es recolliren vuit esteles, unes, més ben conservades que altres. Vuit, és un nombre considerable, si tenim en compte les que s’han trobat en altres pobles de Catalunya, que més aviat són poques.

          La seva contemplació ens fa pensar. El seu llenguatge misteriós ens evoca èpoques molt primitives i fosques. La seva figura antropomorfa ens parla d’un homenatge, un record, o un agraïment a una persona estimada.

Què volen dir exactament?. Com diem en la introducció, ara com ara no es pot dir amb exactitut. Cal, primerament, trobar-les totes i una vegada se sàpiga les zones en què n’hi ha o no, tenint en compte les diferents civilitzacions i cultures que han habitat els llocs, tal vegada es podrà entendre del tot el seu llenguatge. Esperem que els estudiosos ens ho puguin dir ben aviat. Mentrestant, creiem ajudar-los tot donant fè de la presència de vuit esteles funeràries discoïdals al Vilosell.

Les esteles recollides senceres, fa pocs anys, estaven posades com elements decoratius sobre la paret de tanca del vell fossar. Les trencades, devien formar part de la paret com qualsevol altra pedra, ja que aparegueren enmig de l’enrunam.

La part baixa o trapezial, en quasi totes les peces es veu menys treballada, i la pedra es manifesta més neta, perquè li falta la pàtina dels anys, i els líquens que les altres tenen enganxats. Això ens fa creure que la major part del temps, la part trapezial, havia romàs enterrada, com passa avui encara en altres cementiris. Abona aquesta suposició el fet que, ja en el segle XVIII, es va transformar la petita església romànica, bo i engrandint-la com és actualment, i s’ocupà part del cementiri existent al seu entorn. Creiem que, per aquesta causa, engrandirem el fossar, per una banda, tant com havien perdut per l’altra, perquè la paret que donava al carrer i que tenia les esteles col·locades al curull, era de construcció més recent. Les esteles que fins llavors havien estat a terra, passaren a formar part de la paret com element decoratiu, i així han arribat als nostres dies.

Quan, fa pocs anys, es va treure la paret que tapava l’antic portal romànic d’entrada a l’església, es decobrí en una pedra, una data. El paleta que hi treballava, va marcar fort amb una punta, 1762 o bé 1702.

Hem de fer notar l’existència d’una estela gravada per la part del gruix, únic cas conegut fins ara.

Les dimensions oscil·len entre 32 i 40 centímetres de diàmetre del disc, i una altura total entre 55 i 75 centímetres.

          Els dibuixos, uns més conservats que altres, deriven de la flor de sis pètals i de diverses formes de creu. Vegem-ho:

          1-A.—Dibuix simple de cercles encadenats. Fa la impressió de ser una obra inacabada, i són manifestes equivocacions en el traç dels cercles.

          1-B.—Flor hexagonal sexifoliar repetida des de cada punta de pètal.

          2-A i 2-B.—Les dues cares iguals. Flor sexifoliar múltiple. Dibuix en el gruix de l’estela, comença i acaba en el disc. Són dos bordons laterals i un al centre, enllaçats per un altre fent zigazaga i formant uns triangles.

          3-A.—Creu palada quadrada.

          3-B.—Creu palada circular.

          4-A.—Creu perlada amb els cuatre braços iguals.

          4-B.—Creu grega amb un cercle central. (D’aquesta estela només se’n conserva el disc, i bastant malmès).

          5-A.—Creu grega amb baix relleu bisellat.

          5-B.—Flor geomètrica de 6 pètals, amb cercle central.

          6-A.—Flor hexagonal sexifoliar, repetida des de cada pètal, però, amb la particularitat que els braços són rectes, i el baix relleu amb bisell, la qual cosa li dóna una bellesa extraordinària.

          6-B.—Creu perlada, amb els quatre braços iguals, i una flor hexagonal al centre, també bisellada.

          7-A.—Creu palada quadrada.

          7-B.—Flor geomètrica de sis pètals, molt erosionada, i quasi imperceptible.

          8-A.—Creu grega. D’aquesta estela només en queda un troç de disc, i és col·locada al mur que formen les escales de pedra de la plaça. Creiem que allí hi està prou bé, i en desconeixem l’altra cara.

          En una de les cases del davant del vell fossar, sobre el portal, hi ha una pedra en forma de disc, d’una mida i dibuix igual al de l’estela 1-A. Creiem que temps ha, havia estat una estela més dintre del vell cementiri. Si fos així, foren nou les esteles al Vilosell.

          En acabar aquest treball, vull manifestar el meu agraïment als amics Isidre Macias, Dr. Xaviè Espasa i Jordi Salvador, per la seva col·laboració.

          Celestí Cornadó i Farré, El Vilosell, gener de 1984, 8è centenari de la Carta de Poblament.